Avalots a França

Qui em coneix una mica sap que els francesos no són sants de la meva devoció, per dir-ho suaument. El motiu és claríssim: el posicionament col·laboracionista de la major part del poble francès, primer amb el franquisme i després amb el nazisme. I, en un nivell que afecta directament als meus avantpassats, el tracte denigrant que van tenir amb els exiliats republicans i antifeixistes (inclosos camps de concentració) no poden quedar mai en l'oblit.

Volia començar recordant això, per contextualitzar la meva animadversió reconeguda cap a aquesta gent. Dit això, i per entrar en matèria, sense deixar de ser altius, xovinistes i de creure's el melic del món, s'ha de reconèixer que quan es tracta de defensar els seus drets, els francesos ens porten segles d'avantatge i demostren tenir molta més consciència de classe.

Aquesta vegada, l'espurna que ha fet encendre els carrers de tot l'estat francès ha estat el decretazo que s'ha tret de la màniga el neoliberal Macron i que comporta pujar l'edat de jubilació de la classe treballadora francesa dels 62 als 64 anys. La mesura s'ha trobat amb l'oposició de la gran majoria de la població i, molt important, ha topat amb l'oposició de tot el sindicalisme en bloc: des de les forces més combatives (CGT, majoritària) fins a les més reformistes (CFDT, FO).

Les comparacions son molt doloroses, ja que a l'estat espanyol van ser els sindicats majoritaris (CCOO i UGT, per descomptat) qui van donar la seva aprovació a l'augment de l'edat de jubilació dels 65 als 67 anys. I, majoritàriament, enmig d'una incomprensible pau social.

En aquest punt volia arribar. En com d'important és tenir una classe treballadora afiliada a sindicats combatius, i no a meres empreses de gestió que és el que son CCOO i UGT. A l'estat espanyol, quan es fa servir el genèric sindicats, tothom entén que son CCOO i UGT, i això desacredita i fa un mal terrible al sindicalisme de classe que va més enllà del marc del pacte i la negociació.

Mentre que a França no els costa gens ni mica sortir a cremar el país a la mínima que veuen perillar els seus drets, a Espanya fa exactament 11 anys que no es convoca una vaga general. Increïble. A més, cada vegada que hi ha avalots el relat guanyador és el que els criminalitza.

Si bé la guerra del relat serà molt difícil de guanyar tenint en compte que els qui generen opinió son grups mediàtics afins al poder (o, més aviat, directament són el poder), si volem preservar els nostres drets laborals hem de superar el sindicalisme groc que va de bracet amb la CEOE i organitzar-nos al voltant d'un sindicalisme que no tingui por a la mobilització, que activi les seves bases lluitant al carrer i no oferint càrrecs d'alliberat i que faci del conflicte la millor arma per aturar els atacs de la patronal. Aquest sindicalisme existeix i té una clara tendència a l'alça, però és obvi que encara no és suficient.

Mentrestant, ens haurem de resignar a veure per televisió les boniques imatges que aquests dies ens està oferint el poble francès. Per descomptat, amb el volum al mínim per no haver d'escoltar com d'escandalitzats estan els opinòlegs dels mitjans públics i privats; no per la decisió de Macron, sinó per la resposta de la classe treballadora. Pas de justice, pas de paix.