poblacht

Entre els diversos fronts oberts que té sobre la taula el PSC, el més delicat és, sens dubte, el conflicte laboral amb el personal docent. Un greu error de càlcul en la negociació col·lectiva ha desembocat en mesos de mobilitzacions i vagues al sector educatiu, convertint-se avui en el principal factor de desgast i desestabilització del govern de Salvador Illa. Paral·lelament, a l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni també veu com se li enquista un altre conflicte de gran magnitud: la vaga indefinida que afecta diversos serveis municipals, des dels serveis socials fins a les escoles bressol, les oficines d’atenció ciutadana o les biblioteques.

El 20 de març de 2026 serà recordat per una de les vagues més massives que s'han fet mai a Catalunya. I això són paraules majors, tenint en compte que la vaga era sectorial i que comptava amb l'oposició de CCOO i UGT. La jornada, a més, ha sigut la culminació d'un cicle de vagues i mobilitzacions estratègicament molt ben pensades, que està generant una crisi tant al govern català com als sindicats del règim.

Ara que ja ha disminuït el boom informatiu ferroviari i que la Renfe torna a oferir el servei amb la normalitat habitual -és a dir, un pèssim servei-, em ve de gust escriure sobre una derivada política de tot el caos que s'ha viscut els darrers dies.

Porto gairebé tres mesos sense actualitzar el blog, però si som a 31 de desembre vol dir que toca fer un repàs a les lectures de 2025. Aquesta vegada, a més, faré un extra de pel·lícules i sèries, amb el meu top 3 en cada apartat. A nivell de lectura, clarament és un any que destaca per grans llibres de no-ficció i on la novel·la i el còmic han tingut menys importància. Anem per parts, doncs.

Igual que l'any 2017, sembla que l'octubre d'enguany serà un mes de sortir molt al carrer. El dia 1 va començar amb una notícia que malauradament estàvem esperant: el segrest de la Global Sumud Flotilla per part de l'estat sionista. Es tracta d'una nova violació de tots els tractats internacionals per part d'un règim que actua amb total impunitat perquè té el suport dels EUA i, per tant, la submissió d'occident en general.

Avui, 22 de setembre, a les 20:19 hores donem la benvinguda a la tardor després de 93 dies d'estiu. Malgrat ser bastant fan de l'estació de les castanyes i els bolets, no hi ha res com l'estiu, sobretot perquè és on concentro el gran gruix de les meves vacances anuals remunerades (una conquesta de la lluita obrera, per cert). Així que dedicaré el post d'avui a fer un recull bàsicament fotogràfic d'aquest estiu del 2025 que avui deixem enrere.

Ahir, 3 de setembre de 2025, una protesta va aconseguir alterar completament la celebració d'un esdeveniment esportiu. Per si a hores d'ara algú encara no se n'ha assabentat, l'onzena etapa de La Vuelta va acabar sense guanyador gràcies a una mobilització contra el genocidi a Palestina i contra la participació de l'equip Israel-Premier Tech a la ronda ciclista espanyola.

Segon post consecutiu de futbol, després del que vaig escriure amb motiu de l'ascens del CE Europa a 1aRFEF. No m'agrada escriure sobre futbol d'elit, principalment perquè per això tenim als mitjans convencionals que ens saturen amb informació esportiva diàriament. Però faré una excepció, ja que el FC Barcelona de la temporada 24/25 s'ho mereix. Després d'un cap de setmana de celebracions pel Doblet (+ Supercopa), aquí va una valoració jugador per jugador:

Fa gairebé un any d'aquest post, en què celebrava la segona posició del CE Europa a la 2a RFEF, la temporada 23/24. Aquesta segona posició va acabar en un play-off, en què un desafortunat encreuament amb el filial del Betis ens va fer fora a les primeres de canvi i sense tenir opcions en cap moment. Una temporada després, i a falta d'una jornada pel final de la lliga regular, el CE Europa s'ha proclamat campió de 2a RFEF i ha assolit l'ascens directe a l'exigent categoria de 1a RFEF. Avui torno a escriure de futbol, per trobar el que, al meu entendre, són les 10 claus de la temporada històrica que ha fet aquest equip:

Una de les pel·lícules més disruptives del darrer any és, sens dubte, Kneecap. Sense anar més lluny, el propi títol -que és el nom del grup de música del qual tracta la peli- ja és incendiari: el kneecaping, o tret al genoll, era el mètode que feia servir l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional contra els delators.

Hem començat la setmana amb dues notícies aparentment independents: una, els resultats de les eleccions a Alemanya; l'altra, el viatge de Pedro Sánchez a Kiev, on s'ha compromès a regalar 1.000 milions d'euros més perquè Zelenski pugui jugar a la guerra.

El primer post de l'any arriba tard, però el començaré amb una llista cronològica que tenia ganes fer: el de 5 fugues de presos polítics que han tingut lloc en l'últim mig segle. No cal dir que sento una simpatia i una admiració immenses de les persones que es van poder escapar dels estats-presó que citaré (bàsicament, el Regne Unit, l'estat espanyol i Xile).