Hem entrat a la setmana de Nadal, el primer de Poblacht. Vagi per davant que soc molt fan del Nadal en la seva vessant de cultura popular. Així que aprofitaré una nadala per parlar d'un grup de música, d'Irlanda, de política... i per recomanar un documental que he vist fa poc.
La meva nadala preferida, que vaig escoltar per primera vegada fa ja moltíssims anys, és Fairytale of New York. A través d'ella vaig descobrir el que sens dubte és el meu grup irlandès preferit: The Pogues. Aquest procés que vaig seguir llavors no és gens original, ja que Fairytale és, de llarg, la cançó més popular d'aquesta banda pionera en la fusió de la musica tradicional irlandesa amb el punk. De Fairytale se n'han fet infinitat de versions, fins i tot un parell en català.
El compositor, vocalista i figura més carismàtica del grup, Shane MacGowan, també té una relació especial amb el Nadal, ja que va néixer el 25 de desembre de 1957. MacGowan és el protagonista d'un documental espectacular que ja té un parell d'anys, però que no he vist fins aquest desembre: Crock of Gold.
El documental repassa la vida del líder dels Pogues, començant pels seus origens rurals al comtat de Tipperary (província de Munster, Éire), un fet que el va marcar tota la vida. Malgrat créixer a Londres (els seus pares s'hi van establir quan tenia 6 anys), MacGowan sempre s'ha sentit profundament lligat a Irlanda i a la cultura irlandesa.
Si coneixes mínimament als Pogues, Crock of Gold et fa passar per diversos estats d'ànim. D'una banda, emoció quan es repassen temes mítics com Thousands are sailing, o quan s'explica la part més personal de MacGowan i el seu talent per escriure cançons que passaran a la història. D'altra banda, tristesa, sobretot amb les imatges impactants de l'estat actual de salut del líder de The Pogues, molt perjudicat; dona la sensació que el documental és un homenatge fet amb el temps just perquè encara pugui gaudir-lo.
També em va sorprendre, ja que no m'ho esperava, la importància que pren el discurs polític en el documental, que bàsicament gira entorn al suport explícit a l'IRA que sempre ha manifestat MacGowan, fins i tot als anys en què els Provos van cometre atemptats al Regne Unit, on ell vivia llavors. No cal dir que aquests moments em van fer vibrar. Tampoc m'esperava que Gerry Adams, que apareix diverses vegades al documental, fos amic de Shane MacGowan. Imaginar-se que un músic popular a l'estat espanyol donés suport explícit a ETA i no fos condemnat a cadena perpètua per enaltiment del terrorisme és una utopia tan bèstia que no es pot ni plantejar. Sort que hi ha pobles que no tenen tants complexos.
Finalment, el tema de l'abús de l'alcohol i les drogues és, certament, un dels àmbits centrals del documental, tot i que personalment és el que m'interessa menys. Si bé és cert que el pobre estat de salut de MacGowan és una conseqüència directa d'aquest abús.
En resum, per mi Crock of gold ho té tot per enganxar-te de principi a fi, tant pel que fa als temes que he comentat com per la qualitat de la producció i del fil conductor (curiositat: el productor és Johnny Depp, també amic de MacGowan). Les vacances son un molt bon moment per veure'l, dues hores molt ben invertides per desconnectar de la voràgine nadalenca.
Bones festes, visca The Pogues i que sonin les campanes el dia de Nadal per celebrar els 65 anys de l'inigualable Shane MacGowan!
Añadir comentario
Comentarios