Avui comença, oficialment, la campanya per les eleccions municipals del 28 de maig. Reprenc l'activitat al blog després d'un mes de descans amb 10 claus 100% subjectives del que donaran de si aquests comicis:
1- No repetir vot
El 2019 vaig votar a Barcelona en Comú, malgrat que ja vaig fer-ho amb moltes reserves. En el moment de la investidura, en què van acceptar els vots de Valls, i de la configuració del govern municipal amb el PSC, ja vaig decidir que no tornaria a votar mai més el projecte dels Comuns (ni a nivell municipal, ni autonòmic, ni estatal) i mantindré la meva paraula sense haver de fer gaires esforços. El segon mandat d’Ada Colau te’l podria signar qualsevol dirigent del PSC, la casta política barcelonina per excel·lència.
A banda del pacte amb el PSC, que sense justificar-ho puc entendre-ho com a pragmatisme, els dos grans fracassos dels governs Colau han estat l’habitatge i el turisme. Al 2023, Barcelona és una ciutat amb els lloguers pels núvols i on no s’ha pres cap mesura efectiva per evitar-ho; a banda, l’habitatge públic segueix sent irrisori, ja que és més probable que et toqui la loteria de nadal a que et toqui un pis de protecció oficial. Quant al turisme, Barcelona és una ciutat completament infectada de guiris; i no només Ciutat Vella, districte irrecuperable per a la ciutadania, sinó altres barris perifèrics com ara la Salut o el Carmel. I per lligar tots dos conceptes, cada vegada hi ha més estrangers rics (sobretot europeus) que s’instal·len a Barcelona i que també contribueixen a la gentrificació dels barris i a l’encariment de la vivenda. No sou benvinguts!
El que em sap greu de tot plegat és que, en comptes d'assumir les seves limitacions, els Comuns han optat per fer bandera de fets que no han succeït, com son la regulació de l'habitatge i el fre al turisme.
2- Malgrat tot, algunes decisions bones del govern Colau
Remunicipalització de les 3 escoles bressol que va privatitzar Trias. El mandat va començar bé i, tot i que era fàcil revertir aquesta decisió tan extremadament neoliberal, calia dur-la a terme. Al 2023, totes les escoles bressol son municipals i les seves mestres son treballadores de l'IMEB (i no d'una empresa subcontractada com va fer Trias... tot i que el personal de suport de les EBM sí que està subcontractat).
Pacificació del trànsit. Potser és política amb dosis elevades de postureig, però al cap i a la fi és necessària per expulsar part de la circulació motoritzada del centre de la ciutat. Ha sigut insuficient, sí, però també és més del que s’havia fet fins ara.
Xarxa ciclista urbana. La Barcelona actual és una ciutat en què et pots desplaçar en bici de forma relativament segura. Res a veure com era quan jo vaig començar a circular en bicicleta, cap allà l'any 2004. Queda feina per fer i caldrà seguir fent carrils i ampliant els actuals, però igual que l'anterior punt, també és el millor que s’ha fet fins ara.
Trencar relacions amb Tel-Aviv i, per tant, amb el règim genocida sionista. Decisió valenta tenint en compte el poder que té el lobby sionista a Catalunya i la sobrerepresentació de la qual gaudeix als mitjans de comunicació. No és una decisió que afecti directament a la ciutadania de Barcelona, però aplaudeixo sense fisures aquest posicionament geopolític del meu Ajuntament.
He destacat 4 accions positives d'aquests 8 anys de mandat i segurament me'n deixo alguna altra. Com he dit al primer punt, no els tornaré a votar, però com a mínim part de la gent que forma part de les llistes dels Comuns, començant per l'alcaldessa, és gent normal i corrent que no viu a l'Upper Diagonal (com sí que passa amb tots els membres dels partits del règim).
3- PSC, l'stablishment disfressat de progressisme
El moviment al gener de Jaume Collboni, primer tinent d’alcalde durant tot el mandat, va exemplificar a la perfecció què és el PSC: un niu d’oportunistes i de vividors, amb cap compromís per la ciutat ni per res que no sigui el benefici propi i el dels amiguets. I ja tenia escrita aquesta frase abans de saber que un dels fitxatges de Collboni ha sigut Lluís Rabell, un dels personatges més tòxics de l’òrbita Comuns que, ves per on, al final també era un oportunista i un vividor.
A hores d'ara, segurament el PSC és el partit que més repulsió em genera pel seu cinisme radical. M'enerva veure que en ple 2023 encara hi ha un gruix molt gran de gent que els considera un partit d'esquerres i/o els ubica en el bloc de l'esquerra quan s'especula amb les aliances electorals. Després dels GAL, de l'OTAN d'entrada no (però sí), de l'article 135, de les manifestacions amb Societat Civil Catalana, del caciquisme que practiquen a l'àrea metropolitana de Barcelona... qui encara consideri el PSC un partit d'esquerres és que realment l'interessa molt poc reflexionar sobre la vessant ideològica dels partits.
Jaume Collboni és un dels polítics que més repulsió em genera i em sembla incomprensible i injustificable que encara ara hi hagi barris de classe obrera que el votin en massa.
4- Trias, el de sempre
El candidat convergent de tota la vida, que ha hagut d'estampar el seu careto a les paperetes electorals per tal que el seu elenc no es confongui després de tantes refundacions i canvis de nom del partit. Això demostra dues coses: 1) la baixa consideració que té del seu electorat, tractant-los de pseudo-analfabets que no saben distingir una opció política d'una altra. 2) l'ego desmesurat que té el personatge; ja no per posar el seu rictus en primera línia, sinó per creure que ell gaudeix de més prestigi que el partit al qual representa (individu per sobre del col·lectiu, només això ja tira enrere).
Què dir de l'exalcalde i candidat... hi ha un mantra que es vol vendre des dels grans oligopolis mediàtics (bàsicament Grupo Godó, per alguna cosa és el seu candidat principal) segons el qual Trias va ser un bon alcalde i un gran gestor. Res més allunyat de la realitat. És un paio que t'ho externalitzaria tot amb la mateixa velocitat amb què Hugo Chávez t'ho nacionalitzava (Exprópiese!), però a l'inrevés. Un individu que posava la mà al foc per gent que ha acabat condemnada (Antoni Vives). Un pijo tan allunyat de la realitat que considera que algú que cobra un sou de 3.000€ té problemes per arribar a final de mes. No el voteu! I si voteu en clau indepe, encara menys! L'alta burgesia sempre estarà la mar de còmoda dins del règim espanyol i Trias n'és l'expressió perfecta.
Confraternització entre els dos candidats del poder
5- Esquerra
No tinc gran cosa a dir sobre Esquerra, però crec que és just dedicar-los un punt tenint en compte que son la 4a i darrera força amb opcions de governar, a banda de les ja esmentades. Per mi, tant el partit com el candidat son la grisor absoluta. Per descomptat, no em generen cap il·lusió ni els votaria mai, però d'altra banda tampoc em generen el menyspreu i l'odi que sento cap a la sociovergència i cap a la dreta franquista. Per tant, prefereixo que tot el que no sumin CUP i Comuns ho acabi sumant Esquerra.
6- La dreta franquista, inusualment fragmentada
El ciutadà de les Tres Torres o de la Bonanova tindrà un dilema al qual no està acostumat: decidir-se entre una de les 4 opcions molt de dretes i molt espanyolistes. Valents ha entrat a l’escena política municipals amb moltíssima força per demostrar que ells son més conservadors, més ultracatòlics i més nacionalistes que PP, Cs i Vox. Si l’opció política franquista ja tenia poques opcions d’assolir l’alcaldia a Barcelona, amb aquest garbuix de sigles la fita es preveu inassolible. Només tindrien opcions si Barcelona fossin només els 9 barris que conformen Sarrià-Sant Gervasi i Les Corts, però ara mateix els en queden 64 per conquerir. Descartats ni tan sols per tenir un paper clau en la formació de govern, com a mínim riurem en veure quins 2-3 partits es queden sense representació al consistori. Toca exhumar-los de la Plaça Sant Jaume tal i com es va fer fa poc amb els seus dos ideòlegs de capçalera del Valle de los Caídos.
7- La CUP, vot per contrarestar
Relacionat amb el vuitè punt, el vot a la CUP fa pinta que serà un vot últil per restar percentatge a tot el franquisme fragmentat. I, no cal dir, que aquesta és una molt bona opció per treure’s de sobre de l’escenari municipal a aquestes 2-3 de les quatre opcions d’ultradreta. Factor vot útil a banda, la meva afinitat ideològica i militant amb la CUP és més que evident, malgrat que la política institucional no em produeix ni il·lusió ni esperança de cap mena.
Està bé que el contrapoder estigui present a les institucions (si treuen representació a l'Ajuntament, de retruc tindran un/a diputat/da a la Diputació, i això és impresdincible per aixecar les catifes d'una institució tan opaca com aquesta), tot i que la prioritat no hauria de ser una institució burgesa on la classe treballadora mai tindrà majoria ni poder de decisió.
Cartell de l'acte de campanya electoral de la CUP al barri
8- Barcelona 2019 vs Barcelona 2023
Una de les coses que més m'agrada el dilluns després de les eleccions és analitzar els mapes de vot per barris i comparar-los amb els dels comicis anteriors. Aquestes eleccions son una incògnita, però hi ha coses que semblen clares: la primera, que als 5 barris més xungos de la ciutat (el gueto burgès conegut popularment com a Upper Diagonal) no tornarà a guanyar C's i la taca taronja desapareixerà definitivament del mapa de Barcelona. Ja era hora. La segona, que se'm fa difícil pensar que el groc d'ERC abasti tant de territori, ja que la cosa anirà més repartida. I la tercera, i tant de bo m'equivoqui, que els barris del nord de Barcelona continuaran tenyits de vermell, que no de roig (l'any 2019, en tots els barris de Nou Barris va guanyar el PSC, un fracàs de l'esquerra).
Aquests mapes son sempre un reflex ideal per demostrar que la lluita de classes segueix articulant la política actualment i aquest any això es farà encara més evident, ja que en aquests comicis també hi jugarà el factor convergent, que no hi era als anteriors.
9- Votar o no votar?
Amb tots aquests atenuants, el meu dubte ja no és entre qui votar (només contemplo l’opció CUP), sinó si votar o abstenir-me. La coherència ideològica de no participar al circ electoral burgès és el que sempre em tira més, però no tinc problemes en ser pragmàtic i, si cal, anar a votar. Perquè l’opció de contribuir a generar un escenari ingovernable també és interessant. I fa pinta que a Barcelona serà així. A nivell més personal, hi ha gent de la llista de la CUP que conec i d’altres amb qui compartim afiliació sindical; per tant, aquesta coincidència personal i ideològica també és un factor que tindré en compte a l’hora de decidir-me.
10- Conclusions i pronòstic
Els pronòstics electorals mai se m'han donat especialment bé. Intento evitar la influència de les enquestes, ja que darrere seu sempre s'hi amaguen interessos de partits o de grups mediàtics. Amb aquest panorama tan fragmentat, més que un pronòstic deixo aquí el que considero que seria relativament acceptable que succeís:
- Govern Comuns-PSC. Stop Trias, stop Collboni. Per tant, l'opció menys dolenta amb diferència.
- CUP amb força al consistori. Això toca molt la moral a la gent d'ordre i, per tant, és una alegria pels rojoseparatistas convençuts.
- Només un partit franquista amb representació al consistori. M'és igual quin, tots son la mateixa merda. Que la fragmentació del vot d'ultradreta tingui un efecte real i condemni 3 partits a l'ostracisme i la residualitat.
- Gatillassu del PSC. Estan molt crescuts i no entenc per què, però tant de bo mica en mica els barris obrers deixin de votar-los massivament.
- Trias, un bluf. Al final, l'efecte Trias era cosa del Grupo Godó i poc més.
En 15 dies tindrem la resposta. I l'endemà, un altre anàlisi -evidentment- subjectiu.
Municipals 2019: victòria dels Comuns al meu barri de naixement i victòria d'Esquerra al barri on visc actualment
Añadir comentario
Comentarios