No tinc intenció de parlar gaire de futbol en aquest blog, però el que vam viure ahir a la nit mereix unes línies. I, certament, tot va més enllà del futbol. Perquè ser antimadridista és molt més que futbol; és combatre el club-estat franquista, l'equip més mafiós de la història, que té el suport de tot el panorama mediàtic i que ho impregna tot amb el seu relat.
El Real Madrid s'ha acostumat que, allà on va, li posen la catifa: els equips i jugadors rivals el temen, l'estament arbitral simpatitza amb ells i la majoria d'aficions no son excessivament hostils. Però sempre hi ha excepcions, i el Madrid té dues bèsties negres: el Barça a nivell domèstic i Pep Guardiola a nivell internacional.
Els antimadridistes portem una setmana bestial. Diumenge, el Barça va guanyar la lliga amb 14 punts d'avantatge sobre el Madrid. I ahir, el Manchester City de Pep Guardiola va esborrar-los del mapa a la tornada de les semifinals de Champions, imposant-se per un humiliant 4-0. És la tercera vegada que Guardiola elimina al Madrid a la Champions, que es diu aviat. Normal que li tinguin ganes.
Més enllà de la humiliació concreta d'ahir, que vaig gaudir més que qualsevol partit del Barça, la desfeta a la Champions ensorra tots els relats que els madridistes porten anys construint-se: que son el millor equip del món, que tenen els millors jugadors, que tenen un idil·li amb Europa, que saben triar quan competeixen i quan no... Tot mentida.
Si el Madrid ha aconseguit encadenar una bona ratxa de victòries europees no és perquè hagin sigut els millors. Hi han influït els arbitratges (escandalosos en molts casos, especialment els de l'era pre VAR) i l'incomprensible canguelo que agafen la majoria d'equips que s'enfronten a ells. La Champions de l'any passat va ser la suma d'aquests dos factors portada a l'extrem. Però els miracles no succeeixen cada any i ahir es va imposar la pura lògica: el millor equip d'Europa va vèncer a un equip mediocre que ha acabat despenjadíssim a la competició domèstica.
La temporada del Madrid és un fracàs que acaba amb un títol mitjà (Copa) i dos de menors (Supercopa d'Europa i Mundial de Clubs). Ni a la Champions ni molt menys a la Lliga han tingut opcions. Ja sabem què passarà a partir d'ara: Florentino apuntarà cap a la banqueta i substituirà a Ancelotti per algun entrenador aleatori que estigui lliure (o no, recordem Lopetegui). Mentre això no passa, d'aquí a final de temporada (10 de juny) tenim dies per recrear-nos en la debacle blanca. I això és una meravella.
Per acabar, repetiré el que he dit moltes vegades: per mi, el dia més feliç de l'any (esportivament parlant) és el dia que eliminen al Madrid de la Champions. Avui, l'endemà, la felicitat continua i toca celebrar que el maligne ha estat vençut. I l'ha vençut, novament, un culer de Santpedor. Gràcies, Pep!
Añadir comentario
Comentarios