El post d’avui és un petit homenatge al que, per mi, és la figura més important que ha tingut mai l’anarcosindicalisme a casa nostra: Joan Garcia Oliver.
A principis d’aquest any, La Campana va publicar una selecció de capítols de les memòries de Garcia Oliver, traduïdes al català. Amb el títol de Nosaltres, els sense nom, Xavier Díez ha sabut triar els fragments essencials d’El eco de los pasos que l’anarquista reusenc va escriure des del seu exili mexicà als anys 70.
La idea del post no és fer un perfil de Garcia Oliver, ja que se’n poden trobar diversos. Per exemple, aquest de Chris Ealham a Crític. O el retrat que va fer-li Lluís Alegret en aquest llibre. La idea és, simplement, retre-li l’homenatge que mereix algú tan transcendental per a la classe treballadora nostrada i per desenterrar de l’oblit una figura que per la història oficial sempre ha sigut incòmoda.
Garcia Oliver va ser, l’estiu de 1936, la persona amb més poder de decisió a la Catalunya revolucionària. Més que Lluís Companys, que presidia la Generalitat però no controlava el carrer. És de les poques vegades en tota la nostra història que algú d’origen humil (més que humil, pobre) assoleix tant de poder. Al capdavant de la Revolució del 36 va demostrar ser un estratega brillant i sempre somtès a la voluntat del col·lectiu, en aquest cas la CNT. Va ser clau en la formació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, tot i que ell hagués preferit tirar pel dret i prendre el control total de la Generalitat. I va ser el fundador de l’Escola Popular de Guerra, eina bàsica per a convertir milicians en comandaments militars en pocs mesos.
El que més admiro de Garcia Oliver és que abans de la seva faceta organitzativa va destacar per ser un home d’acció que es van enfrontar a la patronal per tots els mitjans. Juntament amb Durruti i Ascaso van ser els membres més destacats dels grups armats Los Solidarios, primer, i Nosotros, després. Aquest discurs en l'homenatge a Durruti un any després del seu assassinat és imprescindible.
La vida del cenetista reusenc és de les més apassionants que es poden llegir. De nen pobre, a Ministre. Fins i tot el seu exili va ser tempestuós, i va incloure un viatge de Moscou a Vladivostok en el Transsiberià. Recomano sens dubte la lectura d’El eco de los pasos, llibre editat per Ruedo Ibérico que es pot trobar en pdf (i que tinc la sort de tenir a casa en paper, molt més difícil d’aconseguir) i/o de Nosaltres, els sense nom. Segurament, la biografia més directa sobre la guerra i la revolució del 36. Ja no queden dirigents polítics i socials amb la seva clarividència.
Añadir comentario
Comentarios