Eleccions, coalicions i futbol

Tant si hi he participat com si no, normalment després d'unes eleccions m'agrada fer un anàlisi subjectiu amb les sensacions que m'ha deixat la jornada. En canvi, després del 28M em va fer molta mandra escriure res, i els únics anàlisis polítics que vaig empassar-me van ser els podcasts de Crític i de La Base, molt recomanables tots dos.

Una setmana després, no faré cap valoració concreta de la jornada electoral perquè és un tema que ja ha caducat. Com a grans conclusions, vam poder ratificar el que ja sabíem: la partitocràcia burgesa està pensada perquè sempre triomfi el Règim del 39 i el seu ventall de partits de dreta: de PSOE a PP, passant per les formacions nacionalcatòliques i ultranacionalistes del moment (ahir Cs, avui VOX). Només en casos puntuals, aquest règim mostra fisures a nivell electoral, però després té les espatlles ben cobertes per tal que no perilli la seva existència (poder judicial, cossos de seguretat, mitjans de comunicació...).

No va ser el cas. Enlloc, potser amb l'excepció d'Euskal Herria. A Barcelona, després de 8 anys de govern de l'esquerra "alternativa", el règim es va conjurar per no tornar a cedir ni un mil·límetre a la gent forània al sistema. A falta de la decisió final, que porta una setmana en stand by, sembla inevitable que ens haurem de menjar 4 anys d'un senyor convergent de tota la vida que hauria d'estar més que jubilat. Aquesta és la il·lusió que ens han regalat els nostres veïns i veïnes. Molt agraït.

Per oblidar ràpid el 28M, Pedro Sánchez ens va fer el favor de convocar eleccions generals només 12 hores després de conèixer els resultats electorals. No sabem si aquest serà el seu darrer gir de guió, però vist el panorama, sembla una decisió lògica per evitar l'agonia fins a final d'any. A més, a falta de programa polític, li anirà bé per fer una campanya centrada en el vot útil, aprofitant que l'esquerra està en fora de joc. Només els resultats diran si ha sigut una genialitat o una patinada.

Coalicions que no sumen

Des de llavors i fins divendres, el tema central ja no son els resultats del 28M si no la configuració de llistes i de coalicions. Amb el tema de la unitat de l'esquerra s'arriba molt tard, i el que sorgeixi ara a corre-cuita serà del tot artificial; una arma per aguantar l'envestida electoral com a màxim, però poca cosa més.

Les coalicions i la unitat s'haguéssin hagut de treballar fa 10-12 anys, aprofitant l'auge de partits a l'esquerra d'IU, que no era més que una crossa del PSOE. I que va fer que alguns participéssim per primera vegada en el joc electoral que tan detestem. A nivell català, jo ho he defensat sempre: la concurrència conjunta entre el que ara diríem entorn cupaire i entorn comuns, però els egos i el partidisme van impedir-ho quan aquesta possibilitat existia; amb el pas del temps, l'escletxa s'ha anat eixamplant i aquesta possibilitat ara esdevé inviable. Si hagués triomfat, el 28M 25.000 persones no hauríem tirat un vot que ha acabat sense representació institucional.

Amb la dispersió del vot de l'esquerra a nivell estatal, ara ens estant venent com una fórmula matemàtica que una coalició de Podemos i Sumar treurà uns grans resultats aquest 23J. En realitat, el que s'està proposant és el que ja va succeir l'any 2019, on aquests dos partits ja eren un de sol i van acabar traient uns justets 35 diputats. És cert que ara es parla d'eixamplar aquesta coalició a d'altres partits, com l'escisió errejonista que el 2019 ja va anar per lliure i va fracassar rotundament.

Però tot i això, crec que aquest espai està espremut del tot. I si s'imposa la facció Yolanda Díaz a la Pablo Iglesias (per tant, la facció despolititzada enfront de la més ideolgitzada), encara més. Abans de votar a un PSOE II, la gent votarà al PSOE original. El dels GAL, l'article 135, la defensa a ultrança de la monarquia franquista i corrupta. Aquell partit que alguns encara tenen la cara dura de situar-lo a l'esquera.

Cada dia que passa, tenim un fitxatge destacat nou a l'espai de Sumar, que generalment ja venia recol·locat d'alguna altra banda. Un dels últims noms és el d'Ernest Urtasun, destacat otanista, que al seu dia ja s'ho va fer venir bé per saltar d'ICV als Comuns i que porta 20 anys vivint dels diferents càrrecs polítics. És realment difícil que un espai ple de trepes i d'aprofitats d'aquest calibre pugui generar alguna il·lusió. Si a sobre hi afegim el joc que li estan fent els mitjans de comunicació com a arma llencívola contra Podemos (i al qual ells hi juguen encantats), no crec que gaires votants d'esquerres es deixin enganyar per aquesta colla de politòlegs i intel·lectuals que viuen tan allunyats de la realitat de la classe treballadora.

Sembla que als trepes de Sumar els molesten les dues Ministres de Podemos, les úniques persones amb una mica de dignitat que hi ha al Gobierno de Españistán

Cap de setmana rodó pels futboleros

Si la situació política ens fa plorar, sempre ens podem refugiar en el futbol. A vegades funciona, i aquest cap de setmana hem estat de sort, ja que ha sortit tot rodó. Per ordre cronològic:

• FCB femení campiones d'Europa, amb remuntada inclosa
• Triplet del Celtic a Escòcia
• Segon ascens consecutiu del CE Europa femení, que l'any que ve jugarà a 1a RFEF (la 2a divisió estatal)
• Victòria del Barça Atlètic contra el Madrid Castilla (4-2)
• L'HSV no aconsegueix ascendir i l'any que ve podrem seguir animant el Sankt Pauli al derbi d'Hamburg
• També podrem animar al CE Europa al derbi barceloní de la 2a RFEF masculina, després d'haver-ho fet aquest any en una divisió inferior

Malauradament, amb les competicions acabades arriba l'època de l'especulació i el circ mediàtic del mercat de fitxatges. Aquest any ha començat fort amb l'estira i arronsa del retorn de Messi al FCB. Ho dic ara: no tinc cap dubte que no tornarà i, per mi, és una bona notícia.