23J: l'esquerra en hores baixes

Sumar

El passat 9 de juny, data límit per presentar les candidatures, Sumar i Podemos van arribar a una acord que era inevitable. No tenien altra opció, si no volien fer un ridícul encara pitjor que el d'Iñigo Errejon a les eleccions generals de 2019. Però hi ha maneres i maneres de fer coalicions, i la que han triat Sumar i Podemos és, segurament, la pitjor de totes les opcions que tenien.

De fet, parlar de coalició és ser molt generós. Sumar ha volgut abduir a tot l'espai polític afí a mode de xantgage, on han prevalgut les purgues internes i les venjances personals. I l'espai s'ha convertit en això: en una suma de partits aglutinats a toc d'enquesta, sense projecte polític ni ideològic, sense militància i amb un enfocament territorial absolutament centralista. El projecte col·lectiu que al seu dia va il·lusionar a força gent queda del tot descartat.

Els pactes entre cúpules no acostumen a anar bé, i més enllà del que pronostiquin les enquestes, fa tota la pinta que Sumar es fotrà una bona patacada. És difícil pensar en tenir èxit quan col·loques com a portaveu a un nen de casa bona que acumula fracàs rere fracàs i que no sedueix absolutament a ningú. Estem parlant d'Ernest Urtasun, antic estudiant del Lycée Français de Barcelone.

Però l'espai també està integrat per una sèrie de trepes de manual i de personatges mediocres que han d'ésser col·locats, alguns d'ells en demarcacions on no hi tenen cap vincle. Alguns exemples: Íñigo Errejón (Más Madrid), un perdedor premiat amb el número 3 per Madrid; Lilith Vestrynge (Podemos), madrilenya que va com a 4 per Barcelona; Enrique Santiago (IU), un altre madrileny que lidera la llista de Còrdova; o Alberto Rodríguez, un trànsfuga de Podemos que s'ha recol·locat inventant-se un nou partit, Drago.

A nivell català, per tant, dels Comuns, el camí que han seguit des de l'èxit electoral de Xavier Domènech (12 diputats el 2015 i els mateixos a la repetició electoral de 2016) és cap a l'abisme. La desafecció amb aquest espai és total, fins al punt que han tornat a la residualitat que al seu dia tenia ICV. I, precisament, porten com a cap de llista a una històrica d'ICV. Al seu dia, jo vaig votar a Domènech per partida doble, i només 7 anys després no se m'acudiria ni harto de vino (com deia el meu avi) donar el meu vot a l'espai dels Comuns. Per mi, el més greu dels Comuns és la seva adhesió totalment acrítica a Sumar, que demostra -insisteixo- quins son els personatges mediocres que s'han apoderat del partit. No hi ha res a fer.

El veto a Irene Montero realment és patètic quan t'ho mires des de la distància, però al final t'adones que, entre tota la merda que hi ha dins de Sumar, al final es tracta d'un fet gairebé anecdòtic. Pensar que algun dels personatges que he esmentat fa poc té més crèdit que l'exministra d'Igualtat clarament no respon a criteris polítics, sinó als amiguismes que infecten aquest espai.

Finalment, i segur que em deixo coses, no voldria acabar l'espai dedicat a Sumar sense manifestar obertament que, per mi, es tracta d'un projecte totalment invotable. No només per tot el que he expressat anteriorment, sinó pels suports que ha rebut a nivell mediàtic. Yolanda Díaz és un personatge obscur, que va arribar a ministra gràcies a Podemos i que, una vegada amb la cartera ben agafada, s'ha dedicat a desvincular-se del partit, a prioritzar el guany individual envers el col·lectiu i a treure's del mig a tothom que li feia nosa. La deslleialtat és de les coses que porto més malament, i Sumar és una multiplicació de deslleialtats portada a l'extrem.

CUP

A nivell català, el votant d'esquerres té una única opció que, certament, no passa pel seu millor moment. La decisió de la CUP de presentar-se a les eleccions generals no crec que hagi entussiasmat a ningú, però és una finestra que s'obre per aquella gent que no vol abstenir-se però que mai votaria a cap dels partits del règim, ja siguin espanyols (per tant, madrilenys) o catalans.

Tenir la CUP al Congreso assegura que ningú li farà el joc al PP, però tampoc al PSOE, els dos màxims exponents del règim del 39. I ho fan des d'un principi polític sòlid i històric, no com el postureig que practiquen els convergens de Junts, el partit que més vegades deu haver pactat amb el PP a Madrid.

La crítica que faig a la CUP té a veure amb la confecció de les llistes. I, pel rebombori que ha generat el tema, molts militants de la formació fan aquesta mateixa crítica. Trobo incomprensible que els candidats per Barcelona i Girona repeteixin, tot i que començo a sospitar que cada cop hi ha menys gent diposada a menjar-se certs marrons.

A nivell personal, ja fa temps que vaig prendre la decisió: no tindria cap problema en abstenir-me, com he fet moltes vegades, però novament votaré a la CUP (si m'arriba el vot per correu, perquè el 23J estaré ben lluny de Barcelona). Tot i que no faré proselitisme de cap mena. Em limitaré a entregar la papereta i prou, sense cap il·lusió. Perquè no em costa gens fer-ho i perquè és l'opció ideològicament coherent. De fet, és l'única opció coherent perquè si la CUP hagués decidit no presentar-se el 23J, m'hagués abstingut.

EH Bildu

La situació de l'esquerra abertzale és, per fortuna, força més optimista que les altres dues. La coalició de partits que conforma EH Bildu està en un procés de clar creixement, com ja va demostrar fa escassos dos mesos a les eleccions municipals. L'aspecte positiu d'aquest creixement és que és sostingut i que no es tracta d'un boom puntual.

El 28M, els abertzales van esdevenir primera força pel que fa al nombre de regidors, fita que des de sempre assolia el PNV, creixent-ne 119 respecte a les eleccions municipals de 2019. A més, les dubtoses maniobres dels jeltzales pactant amb PP i PSOE per crear un cordó sanitari contra Bildu no crec que hagin sentat massa bé al votant basc. 

Podrem parlar de sorpasso d'EH Bildu al PNV el 23J? No ho sabem, però fa pinta que la situació s'anirà revertint per un tema demogràfic: mentre que els jeltzales tenen un vot fidel majoritàriament envellit, el jovent aposta massivament pels abertzales.

El creixement de Bildu es deu a diversos factors, si bé n'hi ha un que és curiós si es compara amb altres partits de fora d'Euskal Herria. L'estratègia de moderació que ha seguit l'esquerra abertzale després de l'abandonament de la lluita armada per part d'ETA és òbvia. Una estratègia que ha suposat trencaments dins el col·lectiu (inclosos els presos), com va succeir al seu dia a Irlanda després dels Acords de Divendres Sant, ja que en ambdós casos es va abandonar la lluita sense haver assolit els principals objectius. I, malgrat les renúncies que han fet, sembla clar que el poble basc ha valorat altres factors i el suport cap a la formació abertzale no para de créixer. Diuen que les comparacions son odioses, però les renúncies que ha fet ERC, en un altre nivell, no li estan donant els mateixos fruits.

Amb aquests precedents, sembla lògic que EH Bildu es presenti el 23J amb una proposta continuista i presenti a gent amb experiència institucional a les 4 demarcacions on hi participa: Oskar Matute, possiblement el millor orador del Congreso, per Bizkaia; Mertxe Aizpurua per Gipuzkoa, la província més abertzale; Iñaki Ruiz de Pinedo, històric militant d'Herri Batasuna, per Araba; i Bel Pozueta, portaveu del grup de suport dels joves d'Altsasu, per Nafarroa.