TOP 5 Vall de Camprodon

Fa dies que tinc el blog abandonat. Coses de l'estiu. Per això, no hi ha millor forma que reprendre l'activitat amb un TOP 5 esportiu de la zona on he passat les vacances: la Vall de Camprodon. L'any passat vaig fer el mateix amb el Berguedà, però aquesta vegada ho concentraré tot en un sol post en comptes de fer-ho en cinc. Serà un post llarg, això sí, ja que la zona no te l'acabes.

1- Bastiments i Gra de Fajol (senderisme)

Dos cims mítics de l'alpinisme català i que, evidentment, formen part del repte dels 100 cims de la FEEC. El Bastiments, amb els seus 2.881 metres, és el cim més alt de la zona d'Ulldeter i el segon més alt del Ripollès, només superat pel Puigmal. A banda, és el cim més oriental dels Pirineus que supera els 2.800 metres. I just davant del Bastiments hi ha el Gra de Fajol (2.714 metres).

El dia que vaig fer els cims, em vaig despertar molt aviat per tal de trobar-hi poca concurrència. D'entrada, la meva idea era fer només el Bastiments, però com que vaig anar tan bé de temps i, per tal d'aprofitar la proximitat entre tots dos pics, em vaig animar a fer un 2x1.

La ruta ràpida, que és la que vaig seguir jo, és la següent: aparcar al pàrquing del Refugi d'Ulldeter, arribar fins al refugi, assolir el Coll de la Marrana (que separa les valls del Ter i del Freser) i, des d'allà, pujar i baixar primer al Bastiments, tornar al Coll de la Marrana i pujar i baixar al Gra de Fajol. De nou al coll, vaig desfer el camí i en menys de 2:30h (comptant les aturades per menjar) ja era al cotxe de nou.

A destacar:

El tram entre l'aparcament i el refugi, que transcorre a la vora del riu, és un camí idíl·lic. Amb 10'-15' està fet, però val molt la pena.
També va valer la pena matinar. A les 7h ja estava caminant i vaig ser el primer en arribar al cim del Bastiments. No només això, sinó que vaig poder gaudir de les vistes increïbles dels circs d'Ulldeter i Bacivers en absoluta sol·litud. En canvi, quan jo baixava, em vaig creuar amb moltíssima gent que anava cap amunt. Per descomptat, no hagués estat el mateix coincidir amb tanta gent a dalt.
A falta de coronar un 3.000, aquest és el cim més alt que he fet. De jove he anat cada estiu al Pallars Sobirà (on hi ha la meitat dels 3.000 catalans), però llavors només sortia en bici i no m'interessava tant el muntanyisme. Haurem de tornar-hi.

Vista panoràmica des del cim del Bastiments

Vistes des del Gra de Fajol

2- Vallter 2000 (ciclisme de carretera)

No em moc de la zona, ja que la primera etapa que vaig fer amb la bici de carretera va ser pujar un dels ports imprescindibles del mundillo ciclista català: Vallter 2000. Vaig fer l'etapa clàssica de pujar i baixar el port des de Camprodon. En total, 51,5 km i 1.250 metres de desnivell positiu, que vaig fer en 2:45h (+ 10' d'aturada a dalt de Vallter per gaudir una mica tot el que acabava de pujar).

Tenint en compte la meva poca constància agafant la bici de carretera (i les poques ganes de fer-ho quan sóc a Barcelona), des del primer moment les sensacions van ser bones. De fet, fins a Setcases la pujada es gaudeix molt, ja que és suau, constant i mentalment fàcil pel fet d'anar atravessant pobles. En canvi, just després de Setcases i de creuar el pont que atravessa el Ter, la cosa es comença a complicar, ja que venen uns 6 km consecutius amb desnivells que no baixen del 6%. A uns 4 km de meta la carretera et dona un descans que s'agraeix, tot i que els darrers 2-3 km tornen a enfilar-se de nou. Finalment, el port es remata amb les clàssiques corbes de paella, decorades amb els noms de curses del calendari ciclista actual.

3- Refugi de Tregurà (MTB)

Des de Camprodon direcció Vallter 2000, i just després de Vilallonga de Ter, hi ha un desviament a l'esquerra cap a Tregurà, compost per dos nuclis de població que formen part de Vilallonga. Els primers 14 km d'aquesta etapa, doncs, es fan per asfalt. Però a partir de Tregurà de Dalt comença la pista de terra que ens porta cap al refugi lliure de Tregurà. En escassos 10 km s'assoleix un desnivell positiu de 650 metres. La recompensa, però, val la pena: arribar als peus del Balandrau, a més de 2.000 metres d'altitud, i descansar completament envoltat de marmotes. La baixada cap a Tregurà és molt ràpida i, malgrat ser per pista, hi ha molta pedra i en molts trams s'acaba patint més que no pas gaudint.

Finalment, entre pujar i baixar, l'etapa de 48,5 km i 1.170 metres de desnivell positiu va durar 3:30h, amb pausa al refugi inclosa.

A destacar:

L'increïble quantitat de marmotes que hi ha per la zona i que, òbviament, corren a amagar-se quan detecten presència humana.
Fa uns anys vaig llegir el llibre 3 nits de torb i 1 Cap d'any (Jordi Cruz), sobre la tragèdia al Balandrau de l'any 2000. El llibre em va encantar, i també em va semblar bonic trobar un panell que recorda a les 10 persones que van perdre la vida aquell fatídic dia. Aquest recordatori es troba al mirador de la creu de fusta, per sobre de Tregurà de Dalt.
Si es disposa de més temps, aquesta etapa es pot fer circular continuant per la pista després del refugi. La pista acaba conduïnt a Vilallonga de Ter.
Etapa apta per fer en bicicleta gravel, ja que s'alterna asfalt i pista de terra, però sense corriols ni dificultats tècniques.

4- Coll d'Ares i Prats de Molló (ciclisme de carretera)

Deixem la zona de Vallter 2000 i ens enfoquem cap a l'altra sortida de Camprodon per carretera: la que va cap a Molló, el darrer poble abans de creuar la frontera francesa.

L'objectiu de la sortida era conèixer tant el Coll d'Ares com Prats de Molló, dues localitzacions amb unes connotacions històriques molt trascendents. Tota aquesta zona és tristament coneguda per les diverses rutes de l'exili que van haver d'agafar els republicans l'hivern de 1939, quan la guerra estava perduda. Van fer-ho tant la població civil com els soldats, a peu o en vehicle, enmig de l'adversitat meteorològica inherent a un port de muntanya del Pirineu oriental situat a 1.513 metres d'altitud.

A banda del context històric, l'etapa en si consistia en pujar i baixar el Coll d'Ares per les dues vessants. Per la banda sudcatalana, la pujada és més llarga, però amb un desnivell mitjà més suau que el que em vaig trobar després. Vaig arribar al pas fronterer havent fet 20 km exactes i sense haver gastat una energia exagerada; es tracta d'un port per gaudir i anar fent, en una zona poc transitada (si més no, a les 7h del matí).

De dalt del coll a Prats de Molló hi ha 13 km de descens, però de seguida vaig notar dos canvis substancials: la carretera estava molt pitjor asfaltada i el clima era molt més advers (hi va haver un moment en què hi havia tanta boira que em vaig haver d'aturar a posar-me l'impermeable).

El poble de Prats de Molló és bonic, el típic poblet del Pirineu francès. M'hi vaig trobar banderes tricolor i senyeres, i llocs curiosos com una plaça amb un cartell que hi deia "Espai Lluís Llach".

Després de fer una volteta a un poble que tot just es despertava, vaig enfilar el camí de tornada: són 13 km d'ascensió fins a retrobar la frontera, però per la vessant nordcatalana els desnivells són força més pronunciats. De nou al Coll d'Ares, només em quedaven els 20 km de descens fins al punt inicial.

En total, 68 km i 1.450 metres de desnivell positiu, que vaig fer en 3h30' (i 20' més d'aturades al Coll d'Ares i a Prats de Molló).

A destacar:

El Coll d'Ares em va decebre molt. Esperava trobar-m'hi més referències als exiliats republicants i, en canvi, em va semblar una zona molt desangelada. Hi ha un plafó del Memorial democràtic amb referències al Camí de la Retirada, una frase de record en una ceràmica enganxada a la paret, un monument de pedra molt lleig escrit en francès i un cartell en català i francès que explica que pel Coll d'Ares van fugir milers d'homes i dones escapant de la guerra i la repressió franquista. També hi ha una escultura de la Flama del Canigó, encara que no hi té res a veure.
El meu interès per Prats de Molló es devia especialment a l'aixecament militar fallit que l'any 1926 van emprendre militants independentistes catalans liderats per Francesc Macià, amb l'ajuda de voluntaris anarquistes i antifeixistes italians. Hi ha un llibre força recent que parla sobre el tema. Com m'esperava, no vaig trobar cap rastre d'aquest fet històric.

L'edifici de l'antigua duana és el que més destaca del Coll d'Ares

5- Coll Pregon (MTB)

Aquesta etapa no és de les millors que he fet en MTB per la zona i, de fet, bona part de l'ascensió transcorre per asfalt o ciment. I, malgrat això, el lloc d'arribada és tan espectacular que la considero mereixedora d'entrar en aquest top 5.

Igual que en l'etapa descrita al punt anterior, vaig agafar la carretera que porta a Molló, aquesta vegada amb bicicleta de muntanya. Uns 2 km passat el poble vaig deixar la carretera que porta al Coll d'Ares i vaig agafar un desviament cap al veïnat de Fabert, el tram amb el desnivell més dur de l'ascensió. Tot i que es fa per camí de ciment, el patiment a les rampes del 15% i del 17% no te'l treu ningú.

Des de Fabert a Coll Pregon hi ha uns 3 km per camí de pista, que esdevenen espectaculars una vegada s'ascendeix als 1.500 metres aproximadament, ja que dona la sensació d'estar pedalant enmig d'una plana immensa amb l'única companyia de les vaques.

Per Coll Pregon és per on va creuar l'última divisió de soldats republicans que va resistir a Catalunya (13 de febrer de 1939), a banda de ser una altra ruta d'exili molt freqüentada per la població civil.

Per baixar de Coll Pregon vaig fer servir, precisament, aquest camí de l'exili, avui convertit en un GR i on t'hi trobes diversos plafons del Memorial democràtic. Un d'aquests plafons indica el punt exacte on els soldats republicans van fer esclatar les darreres municions abans de creuar la frontera, per tal d'inutilitzar-la i evitar així que els franquistes la poguessin aprofitar.

Aquest GR et porta a Espinavell, un altre nucli de població que pertany a Molló. I des d'aquí, per evitar menjar-me diversos quilòmetres de carretera, vaig arribar fins al Pont del Molí fumat i, després d'un tram no massa llarg de pista en pujada, vaig agafar uns corriols de baixada que et porten fins l'encreuament de Rocabruna i Beget.

En total, una etapa de 37 km, amb 900 metres de desnivell positiu i una inversió de temps de 3:25h, comptant les aturades.

Les magnífiques vistes del Costabona des de Coll Pregon

Extra: altres cims emblemàtics

A banda del Bastiments i el Gra de Fajol que he destacat en el primer punt, aquesta primavera-estiu he fet força senderisme. Aprofito aquest extra per fer una breu descripció dels cims que he pujat per ordre cronològic:

Sant Antoni: un clàssic de Camprodon, que té unes vistes increïbles 360º del circ d'Ulldeter, del Costabona i de la zona de Bassegoda. Hi he pujat tant corrent com en MTB.
Puig d'Ou: cim desconegut de l'Alta Garrotxa que vaig fer en MTB. Molt fàcil i ràpid.
Puig de les Agudes: cim que transcorre entre molt bestiar (cavalls i vaques). Es pot fer una ruta circular amb inici i final a Setcases i, encara que no té l'entitat dels cims que hi ha més amunt, el desnivell positiu que s'ha d'assolir és de gairebé 900 metres.
Pic de la Dona: és un cim que no forma part del repte dels 100 cims, però és molt recomanable si es busca una ascensió no massa dura. Vaig aprofitar la baixada per passar pel naixement del riu Ter i per les restes de l'antic Refugi d'Ulldeter, del qual només queda un mur en peu, però impressiona.
Taga: tenia moltes ganes de fer aquest clàssic de l'excursionisme català, però em va enganxar un dia de boira i em vaig quedar sense poder contemplar les vistes des del cim. Com que el dia anava empitjorant, vaig baixar ràpid per evitar ensurts.
Balandrau: l'últim cim que he pujat i, sens dubte, una forma espectacular de tancar les vacances. A l'estiu és una excursió senzilla, amb molts quilòmetres de pista fins a fer l'aproximació. Al contrari del dia del Taga, el matí va ser esplèndid i les vistes dels circs d'Ulldeter i de Núria eren senzillament espectaculars. Un dels punts forts de la ruta és el Coll dels Tres Pics, des d'on s'arriba a veure el Refugi Coma de Vaca, situat a la Vall del Freser. En aquesta ocasió vaig fer el cim amb els meus tiets i les referències al documental Balandrau, infern glaçat van ser constants.

Després d'aquesta primavera i estiu, deixo el meu marcador del repte dels 100 cims de la FEEC en 22 ascensions. No he arribat ni al 25% de l'objectiu, però en un parell de mesos he agafat força embranzida. Han sigut uns mesos on he gaudit moltíssim de la muntanya en una zona que desconeixia completament i que recomanaré a tothom a partir d'ara.