Hem viscut una setmana curiosa, que culminarà els propers dies amb la investidura de Pedro Sánchez. Curiosa perquè, contràriament al que passa sempre, la gent més reaccionària de la societat ha fet el teatret de sortir al carrer a protestar, mentre la classe treballadora ens hem mirat des de la distància com la policia reprimia (suaument) els partidaris de la Caye borroka.
Com dic, tot ha estat un teatret de cara a la galeria. Un xou mediàtic més, ideal per obrir notícies i omplir pàgines d'opinió durant una setmana. La realitat és que totes aquestes mobilitzacions, inclosa la d'avui, han ajuntat moltíssima menys gent que les manifestacions en suport al poble palestí i en contra del genocidi sionista, que s'han solapat en el temps.
Ahir al migdia, per exemple, mentre gaudia d'un Europa-Albacete de 1a RFEF femenina acompanyat d'unes braves de Ca la Chus, vaig pensar uns instants en aquella gent de l'Upper Diagonal que s'havien hagut de desplaçar fins a Ciutat Vella per mostrar al món les seves llàgrimes de fatxa. Papers canviats i unes braves que van entrar encara millor.
Com es pot imaginar, no soc gens partidari d'investir a ningú del PSOE per més concessions que faci (que està per veure), ja que són el partit que millor representa el règim monàrquic-franquista espanyol. Ara bé, no tenia cap dubte que els convergents acabarien passant per l'aro. Dit això, la situació que hem viscut aquesta setmana ens ha donat esperances als qui volem que l'estat espanyol sigui com més inestable millor. La imatge dels cayetanos llençant objectes a la policia, cantant-los ofesos que l'1 d'octubre els donaven suport o plorant perquè han patit una mil·lèssima part de la repressió policial que pateix la classe treballadora ens ha fet gaudir força.
A banda de tot el xou, que en uns dies quedarà oblidat, l'interessant és el ridícul que està fent la ultradreta, representada institucionalment per PP i VOX. L'estat espanyol té un sistema pensat perquè el poder polític es vagi alternant entre els dos partits del règim i, tot i això, el PP ha sigut incapaç d'aprofitar aquesta situació, ni tan sols amb el cop de mà que els va oferir l'hereu de Franco, Felip VI. I tot per culpa dels catalans i dels bascos, que no voten bé.
La imatge de Feijoo arrossegant-se els darrers mesos ha tingut avui un moment culminant: el líder del PP ha demanat eleccions, quan es va votar fa menys de 4 mesos. Ja sabem què passa en aquest estat franquista i, en general, a tot el món: quan la ultradreta perd les eleccions o bé exigeixen repetir-les (fins que guanyin), o bé s'imposen militarment per la força.
La conclusió que extrec de tot plegat és que, més enllà de l'espectacle que hem viscut, el nacionalcatolicisme caspós i reaccionari s'ha enfadat molt per un pacte entre cúpules (que ens vendran per una amnistia, però que no ho és) quan el que ha passat en realitat és que partits d'ordre, però no del règim, han donat estabilitat a l'estat espanyol. Novament es demostra que l'enfonsament del règim no es produïrà mai per la via de les urnes.
A l'esquerra, la classe obrera amb el poble palestí i contra el sionisme. A la dreta, la burgesia nacionalista espanyola
Añadir comentario
Comentarios