Entre els diversos fronts oberts que té sobre la taula el PSC, el més delicat és, sens dubte, el conflicte laboral amb el personal docent. Un greu error de càlcul en la negociació col·lectiva ha desembocat en mesos de mobilitzacions i vagues al sector educatiu, convertint-se avui en el principal factor de desgast i desestabilització del govern de Salvador Illa. Paral·lelament, a l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni també veu com se li enquista un altre conflicte de gran magnitud: la vaga indefinida que afecta diversos serveis municipals, des dels serveis socials fins a les escoles bressol, les oficines d’atenció ciutadana o les biblioteques.
Tots dos conflictes comparteixen un element de fons: la dificultat del PSC per cedir sense posar en risc el seu model tradicional de relacions laborals. Durant anys, els acords entre les administracions i els seus sindicats satèl·lits —CCOO, sobretot, i UGT— s’havien desenvolupat en un marc de relativa estabilitat. Era una dinàmica basada en concessions mútues, manteniment de la pau social i obtenció de beneficis per ambdues parts.
Aquest esquema, però, no sempre és vàlid. Tant a ensenyament, on CCOO i UGT són clara minoria, com a l’Ajuntament de Barcelona, s'han consolidat alternatives sindicals que qüestionen aquest model de negociació col·lectiva. I és aquí on el PSC es troba entre l'espasa i la paret.
Si el govern acaba cedint davant dels sindicats més combatius, corre el risc de desacreditar públicament els seus interlocutors habituals i de debilitar el paper dels sindicats acòlits amb qui tradicionalment ha articulat els pactes laborals. Però, si manté una posició immobilista, s’exposa a un conflicte sostingut en el temps amb col·lectius que estan demostrant una capacitat notable de resistència i organització.
Durant molt de temps, la recepta habitual del PSC davant els conflictes socials ha estat deixar passar les setmanes, esperar el desgast de les mobilitzacions i confiar que el calendari —especialment l’arribada de l’estiu— acabés desactivant la protesta. Aquesta vegada, però, hi ha indicis que aquesta estratègia pot no ser suficient.
Els primers moviments ja permeten entreveure quina podria ser la sortida que exploren PSC, CCOO i UGT. D’una banda, alguns dirigents sindicals —especialment de CCOO— ja han començat a deixar caure públicament que hi havia aspectes dels acords signats que podrien admetre millores. Aquest és un primer pas necessari per preparar una eventual renegociació sense assumir un cost polític excessiu.
El següent moviment previsiblement serà una concessió limitada per part de les administracions: prou visible per intentar desinflar el conflicte, però prou modesta per evitar una desautorització total dels sindicats majoritaris. És precisament en aquest punt on es jugarà el desenllaç del conflicte.
Si algun dels sindicats que avui mantenen la pressió accepta unes millores mínimes —encara que aquestes siguin ratificades internament per la plantilla—, el govern podrà presentar-ho com una victòria i recuperar parcialment el control de la situació. En canvi, si els sindicats mantenen la unitat i sostenen les mobilitzacions, especialment aquells menys habituats a conflictes llargs, les vagues podrien acabar forçant concessions molt més profundes.
La clau, en definitiva, serà veure fins on estan disposats a tensar la corda els treballadors i treballadores en vaga. Com tantes altres vegades, serà la capacitat d’organització i resistència de la classe treballadora allò que acabarà inclinant la balança: cap a unes simples engrunes o cap a un acord realment digne.
El desenllaç d’aquestes vagues no només determinarà les condicions de milers de treballadors públics, sinó també la capacitat del PSC de continuar exercint l’hegemonia política i sindical que fins ara havia donat per descomptada. I, per aconseguir-ho, necessita que CCOO surti d’aquest conflicte amb el mínim desgast possible.
Añadir comentario
Comentarios