El 20 de març de 2026 serà recordat per una de les vagues més massives que s'han fet mai a Catalunya. I això són paraules majors, tenint en compte que la vaga era sectorial i que comptava amb l'oposició de CCOO i UGT. La jornada, a més, ha sigut la culminació d'un cicle de vagues i mobilitzacions estratègicament molt ben pensades, que està generant una crisi tant al govern català com als sindicats del règim.
Sobre tot el procés de negociació i traïció es podria escriure molt, per això prefereixo fer-ho destacant el que, per mi, són les 8 claus de tot plegat:
1. Els sindicats han de trepitjar els llocs de treball
Parlar després de la jornada històrica del 20M és senzill, si bé el que va passa ahir estava absolutament cantat. És evident que CCOO i UGT fa anys que viuen un declivi imparable, però no es pot entendre qui de la cúpula sindical va pensar que el pacte a traïció amb el PSC, rebentant la inestable unitat sindical, era una bona estratègia. El que han signat govern i sindicats del règim no s'ho empassa ni la seva afiliació de base, que si fos conseqüent s'hauria de desafiliar en massa. Qui trepitja el lloc de treball coneix de sobres la nul·la legitimitat que té l'acord, per més que la maquinària de propaganda de CCOO i UGT porti dies funcionant a tot drap (fins i tot des de mitjans que em mereixien respecte, com Crític).
2. Chapeau a l'estratègia dels sindicats combatius
Hi ha molta feina darrere d'una convocatòria de vaga. Aconseguir que la secundin desenes de milers de persones és símptoma que l'estratègia ha funcionat. A més, pot servir de model d'inspiració pels qui treballem per extrapolar experiències exitoses de conflicte al nostre centre de treball.
Per mi, el millor d'aquests dies ha sigut sostenir el focus mediàtic durant una setmana sense haver de perdre cinc dies de salari. El fraccionament de les vagues per territoris ha estat un èxit rotund. Cada dia hi ha hagut talls a vies importants del país. Cada dia els mitjans han hagut de dedicar una estona al conflicte amb els docents. Cada dia s'ha alterat la normalitat als centres educatius. I cada dia s'ha assenyalat als traïdors de CCOO i d'UGT, foragitant-los d'una comoditat a la qual feia massa anys que estaven acostumats.
També ha sigut important incloure tots els professionals involucrats en el sector educatiu. Per exemple, encara que les escoles bressol no es regeixin per les mateixes condicions laborals que els mestres de primària, secundària i FP, la vaga s'ha secundat massivament a les 105 escoles bressol de Barcelona (que és la realitat que conec). A més, reunir a totes les educadores des dels zero anys fins a l'edat adulta és una imatge de fraternitat molt potent.
3. El trist paper de l'esquerra no independentista
L'espai polític que a Catalunya bàsicament representen els Comuns ha fet un paperot digne d'estudi durant tota la setmana de vagues. L'espai oficial ha obviat el conflicte fins ahir a les 10:15h, quan la seva portaveu Jèssica Albiach va penjar un vídeo d'un minut amb un discurs buit, on repetia coses que la comunitat educativa sap de sobres i que no aporten cap mena de posicionament polític nou.
D'altra banda, l'espai no oficial s'ha dedicat aquests dies a defensar el pacte, fent servir tàctiques tan patètiques com el victimisme. Per defensar-lo han hagut de recórrer a autèntiques mòmies, com Joan Coscubiela o Lluís Filella, molt actius aquests dies a les xarxes socials.
És ridícul apel·lar a una llarga trajectòria com a sindicalista mentre la realitat et passa per sobre i només et queda o posar-te de perfil o difamar a les desenes de milers de vaguistes. Comuns i sindicats del règim són pur sectarisme i decadència.
4. Prou de pau social, es creix amb el conflicte
Quan un sindicat fa de sindicat, la classe treballadora respon. Els sindicats del contrapoder, amb matisos entre uns i altres, sembla que ho van tenint clar, i per fi estan superant la dependència inconscient que tenien a CCOO i UGT. Hi ha moltíssima vida més enllà del sindicalisme de delegació, de pacte i de pau social. I organitzar una vaga i una mobilització tan bèstia sense aquests dos agents és un autèntic orgull pel país i per la classe treballadora.
En sindicats com la CGT, el creixement en afiliació i el nombre de conflictes oberts, tant en administracions públiques com en empreses privades, són dos factors indissociables i que porten anys en augment. Aquest creixement també garanteix una millor organització i preparació pels conflictes que han d'arribar. Sobre aquest tema cal llegir al company Òscar Murciano, que acaba de treure el llibre Cómo ganar una huelga.
Per contra, el conflicte provoca desafiliacions dels sindicats pactistes, que estan habituats a signar acords a canvi de beneficis sindicals propis enlloc de guanys laborals. Serà interessant veure el següent cicle electoral a Ensenyament, en què la UGT ja era residual i fa pinta que CCOO perdrà bous i esquelles.
5. Els esforços de 3Cat per aïllar la CGT
Com ja ve sent habitual sempre que hi ha vagues i mobilitzacions, 3Cat emet imatges en què s'aprecien banderes de la CGT a tot arreu i no només a les capçaleres de les manifestacions, fet que demostra l'arrelament del sindicat més enllà del postureig. En canvi, hi ha una ordre intencionada de silenciar les portaveus del sindicat roig-i-negre. Ahir, la televisió pública va emetre talls dels portaveus d'USTEC, ASPEC i Intersindical, aquest últim amb menys representació que la CGT.
És evident que el sindicat que té el discurs més marcadament polític molesta a la patronal, però una televisió pública no hauria de tenir un biaix ideològic tan bèstia. Que quedi dit.
6. Prenem els carrers: acció directa i manifestació massiva
Aquesta setmana de vagues diàries s'han vist imatges força combatives, menys que les que ens oferien els astilleros de Xixón, però força més que la mitjana de les mobilitzacions a les quals estem acostumats. La comunitat educativa ha canalitzat el malestar en talls de carreteres, atacs a seus del Departament i assenyalament als locals dels sindicats del règim.
Aquestes accions més descentralitzades van confluir ahir en una manifestació massiva que només s'explica gràcies a l'altíssim seguiment de la vaga. Que el Departament parli d'una adhesió de menys del 50% demostra que continuen en fora de joc. Veure el centre de Barcelona "ocupat" per docents d'arreu del Principat i no per turistes i expats va ser una gran injecció de moral. Els i les barcelonines hem d'agrair l'esforç que suposa tant perdre dues jornades de sou en una setmana com venir fins a la ciutat a reglar-nos una imatge tan potent com la que vam tenir el 20 de març.
7. La implicació de les famílies
En general, es pot dir que aquesta setmana de vagues ha despertat la solidaritat de les famílies. Sempre s'ha de comptar amb l'alienació habitual de qui ni es planteja no dur als seus infants a l'escola en jornada de vaga, d'igual manera que sempre s'ha de comptar amb els esquirols que boicotegen les lluites però que després paren la mà. Dit això, m'ha semblat que aquesta vegada ha sigut lleugerament diferent, sobretot el dia 20 de març.
Com a aprenentatge de futur, cal tornar a la tradició d'assenyalar i aïllar a tots aquests tipus d'esquirols.
8. Ni pressupostos ni acord històric: el PSC agonitza
Malgrat que el PSC, un partit neoliberal que governa a tot arreu passant el rodet, continuï amb una posició immobilista envers els docents, són els primers que saben que no tenen més remei que recollir cable i asseure's a negociar amb qui realment representa a la gran majoria del personal públic del sistema educatiu.
El PSC té el govern de la Generalitat, però ara mateix el seu poder trontolla per totes bandes. La vaga educativa és la traca final d'un conjunt de conflictes oberts que ni controla ni controlarà. I, a més, tot això ha coincidit amb la retirada dels pressupostos, un fet imprescindible per poder esgotar la legislatura.
Fer caure al PSC sempre és una bona notícia, i no descarto que amb personatges tan sinistres com Albert Dalmau comandant les negociacions, el conflicte educatiu acabi sent el Vietnam del govern d'Illa. Tant de bo.
Añadir comentario
Comentarios
Molt bon escrit!