Encara que domino més de llibres que de cinema, faré el meu primer post cultural / no polític sobre el setè art. Com deia, no sóc un expert en el tema, però sí que m’agrada veure pel·lícules clàssiques, d’aquelles que s’han de veure abans de morir. I, a mida que n’he anat veient de diferents èpoques, he arribat a una conclusió molt personal: la millor dècada del cinema és la de 1970.
Un dels meus directors preferits, Stanley Kubrick, té dues grans pel·lícules durant aquest període: La Naranja mecánica, obra de culte per a molts joves de barri perifèric; i Barry Lyndon, potser una de les pelis del cineasta novaiorquès que han transcendit menys, però que a mi em va semblar molt bona (per sota d’El Resplandor, però millor que d’altres amb més fama).
Però els 70’s també són època de grans actors. Un d’ells, Robert Redford, també va fer dues pel·lícules excel·lents: El golpe, una història sobre atracaments i màfia al Chicago dels anys 30; i Todos los hombres del presidente, el millor film que s’ha fet mai sobre el Cas Watergate.
Abans de passar als plats forts, altres pel·lícules dels 70’s amb les quals he gaudit molt són: Fuga de Alcatraz, amb Clint Eastwood fent de Frank Lee Morris, que es va escapar de la mítica presó de la Badia de San Francisco i que vaig tenir l’honor de visitar; Muerte en el Nilo, l’adaptació de la novel·la d’Agatha Christie en què Peter Ustinov fa de Hercule Poirot; i dues més amb Robert de Niro com a protagonista, Taxi Driver i Novecento, una icona del cinema antifeixista dirigida pel marxista Bernardo Bertolucci.
I ara sí, anem als plats forts. Per a molts, i m’incloc, la millor pel·lícula de tots els temps és un film amb tres parts, en què les dues primeres són dels anys 70. Sí, estic parlant d’El Padrino i d’El Padrino, parte II. Una obra mestra de Francis Ford Coppola amb Marlon Brando, Al Pacino i Robert de Niro com a estrelles principals. Se n’ha parlat tant que no cal afegir-hi res més, però sí que recomano llegir el llibre de Mario Puzo en què es basa la història.
Volia acabar amb The Godfather, però tampoc volia oblidar-me d’una altra gran pel·lícula de Coppola rodada a la dècada dels 70: Apocalypse now. Quan la vaig veure, esperava la típica pel·lícula de sang i fetge ambientada a la Guerra del Vietnam. I tot i que s’emmarca dins del gènere del cinema bèlic, em vaig endur una sorpresa considerable.
Segur que hi ha bones pel·lícules dels 70 que no he esmentat, bàsicament perquè no les he vist. Però totes aquestes són obres mestres, pel meu gust molt millors que tot el cinema que es fa avui en dia, on costa molt trobar una pel·lícula que enganxi.
Añadir comentario
Comentarios