Enceto un post sobre llibres, però no cal dir que en vindran molts més. Avui parlaré dels dos últims llibres que he llegit, dos llibres que he colat a la cua de pendents perquè són llibres nous que em van caure a les mans i no podia desaprofitar l’ocasió. Es tracta de La historia oficial, de Jonathan Martínez; i de Verdades a la cara, de Pablo Iglesias. No son llibres que tinguin cap mena de relació entre ells, més enllà d’estar escrits per dues de les poques persones que m’agrada escoltar als mitjans de comunicació.
En primer lloc, el llibre de Jonathan Martínez és una novel·la que té com a fil conductor la memòria històrica. El periodista basc és conegut per desenterrar fets històrics oblidats i donar-los la transcendència que mereixen. A La historia oficial (Txalaparta) fa una mica això, agafa com a relat principal la vida dels seus avis (i els seus records amb ells) i les relaciona amb esdeveniments polítics i històrics a nivell mundial. És un llibre amb capítols breus en què al principi costa d’enganxar el fil, però una vegada ho fas veus que l’obra està ben teixida. És una història bonica i tendra, però alhora és un relat contra el règim que va vèncer la guerra, i contra l’oblit.
En segon lloc, el llibre de Pablo Iglesias és un llibre interessant, però de consum immediat. Com molts dels llibres de política (exceptuant els de teoria), són relats que caduquen de pressa i que s’han de llegir tan bon punt es publiquen. Verdades a la cara (Navona) denuncia la impunitat que encara té el franquisme a l’estat espanyol, mitjançant l’assetjament que van patir ell i la seva família durant més d’un any. També explica alguna interioritat de la seva relació amb el PSOE, de l’etapa de vicepresident, de la reacció a la pandèmia, etc. Però a banda de tot això, per mi la part interessant del llibre son les denúncies polítiques que va deixant anar constantment, com ja fa al podcast La Base. Cal dir, però, que a Pablo Iglesias se l’ha de comprar en pack, i això inclou haver-nos de menjar elogis exagerats a Podemos i a la seva successora, Yolanda Díaz (vaticino que malgrat l’espectativa no farà bons resultats electorals, però això ja ho parlarem en un altre post). Una última reflexió: l’Iglesias ministre va ser decebedor. En canvi, l’Iglesias comunicador és del millor que hi ha a l’estat.
Añadir comentario
Comentarios