Ahir es van complir sis anys del que, probablement, va ser el millor dia de les nostres vides (políticament parlant). Va ser el dia en què més hem arribat a fer patir al poder. El dia que no vam anar a treballar per sortir al carrer disposats a enfrontar-nos a qui fos. Ara només queden els bons records d'aquella jornada de vaga general, si bé aquell esperit combatiu generalitzat ha passat a la història.
S'ha demostrat que l'1-O va ser un joc d'equilibris pel govern processista, però que el poble organitzat es va encarregar de convertir-lo en quelcom més seriós. El 3-O va ser la ratificació que era possible desbordar tant a un govern català que anava de farol com a un règim repressor i criminal com l'estat espanyol. A banda del poder polític, el poder econòmic també va trontollar. El poble, però, va pecar d'ingenu i es va cavar la seva pròpia tomba quan va decidir delegar el múscul exhibit a la inoperant classe política que governava Catalunya l'octubre del 2017.
La jornada del 3-O va acabar amb l'infame discurs del rei espanyol, hereu de l'holocaust franquista i a qui un dia dedicaré un post sencer, amb molta cura per no acabar com Pablo Hasél, un pres polític que porta més de 2 anys i mig tancat a la presó de Lleida per expressar la seva opinió.
Precisament avui, 3-O del 2023, la ultradreta ha atacat a un dels seus, potser el símbol més ultradretà de tot el règim espanyol (cosa que té molt de mèrit). El motiu és que Felip VI (o Felpudo VI, com l'han rebatejat) ha donat a Pedro Sánchez l'oportunitat de presentar-se a una investidura. Com no ha de ser tot arcaic, caspós i ranci si qui decideix qui pot presentar-se a una investidura és un monarca posat a dit per un criminal feixista? Aquest mateix monarca ja va decidir, fa unes setmanes, que a final del mes passat gaudiríem d'una investidura fallida en viu i en directe, un circ lamentable ple de protagonistes mediocres.
Pel que fa al paper dels partits catalans, a mi em cauria la cara de vergonya, només 6 anys després, de reivindicar l'1-O mentre em plantejo investir al líder del partit que millor garanteix la continuïtat del règim del 39. No tinc cap dubte que Sánchez acabarà sent president amb els suports d'Esquerra i Junts a canvi de res.
És tan demencial com que la ciutadania els continuï votant massivament, delegant novament el poder d'autoorganització i creient-se que acudir cada 4 anys a les urnes és moralment més vàlid que afiliar-se i militar a qualsevol sindicat combatiu; sindicats que, únicament ells, van fer possible l'èxit del 3-O del 2017.
A la política, com passa a les empreses, és arran del conflicte quan creix l'adhesió i la militància. Mai a través del pacte i dels vestits a mida (per exemple, pactar una amnistia per salvar als de sempre). A l'estat espanyol se l'ha de combatre, no garantir la seva governabilitat. I no hi ha cap partit polític disposat a fer-ho.
Añadir comentario
Comentarios