A la segona, l'ascens

Primera celebració de l'ascens, a Elx. Foto: CE Europa.

1- Els que es queden

Poc després de l'eliminació al play-off, es va produir una desbandada de jugadors sense gaires precedents. El primer equip del CE Europa es va quedar completament desballestat. No vull parlar dels qui van marxar, que m'imagino que no deuen estar gaire contents amb la decisió que van prendre, sinó dels qui es van quedar: Àlex Cano (a qui dedicaré un punt sencer), Arnau Campeny, Àlex Pla, Noel Carbonell i Adnane Ghailan. I també Manel Lozano i Sergi Pastells. Honor i agraïment a tots ells, jugadors fidels que van apostar per la continuïtat al club i al barri quan el més fàcil hagués estat marxar. Tots ells són els primers que van començar a construir l'ascens assolit diumenge.

2- Els fitxatges

Amb aquest panorama, la direcció tècnica va haver de començar un projecte gairebé des de zero, i ho va haver de fer a contrarrellotge. El temps ha demostrat que el mercat de fitxatges del CE Europa va ser excel·lent. I en parlaré després, però el mercat hivernal va acabar de polir la feina feta durant l'estiu, canviant un parell de peces primordials.

Però no ens avancem, ja que vull donar molt valor als fitxatges de l'estiu, en totes les posicions del camp: Juan Flere a la porteria; Marcel Sgrò, Roger Escoruela i John Neeskens a la defensa; Toni Caravaca al mig, tot i que no l'hem pogut gaudir fins al 2025; i Jordi Cano, Julián Mahícas i Èric Pimentel a la davantera. Sense oblidar a jugadors amb menys minuts, com Gerard Urbina o Albert Martí.

I, el més important de tot: l'aposta per un entrenador que venia de 3a RFEF i que ja havia entrenat al filial escapulat: Aday Benítez. Juntament amb Alberto González, Toni Sánchez i la resta de l'staff, artífexs principals de  l'ascens.

3- La primera volta

Com era previsible després de tants canvis, l'inici de temporada va ser força irregular, si bé a nivell de resultats tampoc va ser un drama. El més preocupant era, d'una banda, el joc poc fluïd que practicava l'equip i, de l'altra, els canvis constants de sistema que demostraven que Aday no acabava de trobar la tecla.

La lliga va començar amb una derrota incontestable a Mallorca i un empat in extremis sota el diluvi contra un rival que ha acabat baixant. La primera victòria va arribar a Terrassa, després de resistir contra un equip que havia fet una forta inversió econòmica. En la primera volta també es van treure punts importants en camps com l'RCDE Stadium o la Nova Creu Alta. En canvi, contra el Lleida CF vam patir la primera derrota a casa després de molts partits, segurament en el pitjor partit de la temporada al Nou Sardenya.

Personalment, abans que comencés la temporada creia que, amb un grup 3 més potent que el de l'any anterior, l'equip patiria força aquesta temporada. Però no em van fer falta gaire partits per veure que s'havia fitxat molt bé i que, a mida que avancés la temporada, els engranatges anirien encaixant. Dit això, admeto que durant tota la primera volta no em vaig marcar mai l'objectiu que el CE Europa hagués de ser el candidat principal a pujar directe. L'equip va acabar amb 27 punts de 51 possibles.

4- El Derbi, punt d'inflexió

El Derbi contra el Sant Andreu que es va jugar en dues parts entre el novembre i el desembre del 2024 va marcar un abans i un després en l'esdevenir de la temporada. Naturalment, això no ho sabia quan el 17 de novembre marxava a casa ensorrat perquè la UESA ens havia fet gol en cada arribada, i perquè s'havia suspès el partit per la caiguda d'una tanca. Tampoc n'era conscient quan, en la represa del Derbi l'11 de desembre, el partit va acabar amb un global de 4-6 que a Sant Andreu van celebrar molt. En aquest moment, el CE Europa va tocar fons i es va situar a 6 punts del seu gran rival, amb l'average virtualment perdut. Però, lluny d'ensorrar-se, el conjunt escapulat va renéixer de les cendres.

5- Canvi de sistema

A nivell esportiu, el propòsit d'Aday de canviar el sistema ha sigut la decisió més determinant de la temporada i la clau per aconseguir revertir la fragilitat defensiva de l'equip. El cos tècnic va veure clar que calia fer un canvi en l'equilibri defensa-atac, ja que acabar la primera volta amb 25 gols en contra era una xifra tan alta que es feia difícil poder aspirar a l'ascens. Així, Aday va renunciar a la defensa de 4 i, per tant, a un joc més vistós, i va apostar per la defensa de 5, amb l'objectiu de configurar un equip més sòlid que es comencés a construir des del darrere. Les xifres que comentaré més endavant parlen per si soles.

A banda d'aquest canvi de sistema, Aday no ha renunciat en cap moment a fer rotacions constants de jugadors. I, encara que n'hi ha hagut uns quants d'intocables, les seves alineacions han estat gairebé sempre diferents, circumstància que no ha fet baixar el rendiment de l'equip.

6- Els reforços d'hivern

Malgrat que el gruix de l'equip es va construir a l'estiu, com he comentat al segon punt, a l'hivern es van polir un parell de peces que no acabaven de donar el nivell. Van marxar Carlos Gilbert i Jorge Carreón i van arribar Babanzila Meshak (una mica abans, ja que estava lliure) i Guillem Rodríguez, dos jugadors importantíssims per aconseguir l'ascens. També s'han sumat a l'equip dos fubolistes japonesos: Ibuki i Shinnosuke. A més, després de Nadal també hem anat recuperant mica en mica a jugadors lesionats: Toni Caravaca, que ofereix qualitat i entrega a parts iguals; i Sergi Pastells, que ha jugat el tram final de temporada després de 2 anys lesionat.

7- La segona volta

Sens dubte, sense la segona volta que ha fet el CE Europa no s'hagués pogut aconseguir l'ascens. Dues dades definitives, a falta del partit que manca per disputar-se: 39 punts de 51 (enfront als 27 de la primera volta) i 9 gols en contra (enfront als 25 de la primera volta que hem comentat abans). I una tercera dada bestial: després de la finalització del Derbi de la primera volta, l'11 de desembre, el CE Europa només ha perdut 1 partit. La resta, 14 victòries i 3 empats. Unes dades d'autèntic campió.

A nivell de joc, la segona volta ha sigut diametralment oposada a la primera: solidesa defensiva com a bandera, que ha propiciat que molts partits s'hagin guanyat per 1-0 o per la mínima. D'aquesta segona volta vull destacar les victòries als camps del Lleida CF i de l'Olot. Però de tots els partits em quedo amb una victòria clau, el 2-1 contra l'SD Ibiza a casa, amb gol d'Àlex Cano al minut 90 que a la grada vam celebrar amb bogeria.

En resum: som campions de 2a RFEF gràcies a la segona volta que ha fet l'equip.

8- Àlex Cano

El capità i llegenda del CE Europa ha assolit els 500 partits i els 69 gols aquesta temporada. El jugador amb més partits de tota la història, i el segon màxim golejador per darrere de Manuel Cros. El quart golejador de l'equip aquesta temporada, amb 7 gols* (15 gols sumant les dues últimes temporades, xifres bestials per un central). L'últim, el de la victòria per 0-1 contra l'Elx Il·licità que ens ha donat el títol i l'ascens. Ha escrit el guió perfecte d'aquesta temporada gloriosa.

A banda dels números, Àlex Cano és l'ànima de l'equip, és qui connecta tots els engranatges del club. És qui ha aixecat l'equip en els moments difícils, és qui ha fet gols amb el cor quan ningú hi creia, com el que he comentat abans contra l'SD Ibiza al minut 90. És qui fa els parlaments abans dels partits i qui dedica hores a parlar amb l'afició una vegada l'àrbitre ha xiulat el final. És qui coneix als socis i sòcies, qui lidera homenatges a aficionats que ens han deixat. I tantes i tantes coses.

No s'entendria el moment d'èxit esportiu i social sense l'Àlex Cano. Un rara avis al futbol tant professional com amateur, que va decidir prioritzar la fidelitat a un escut per sobre de totes les altres coses. I estic segur que està content i orgullós del camí que va triar.

--

* Finalment, Àlex Cano ha acabat la temporada amb 8 gols, els mateixos que la temporada anterior. En total, 70.

Homenatge pels 500 partits d'Àlex Cano., Foto: Eskapulats.

9- El Nou Sardenya i els desplaçaments

Una de les claus importants per l'ascens hem sigut l'afició. Els qui hem anat al Sardenya des del primer partit i hem fallat poquíssimes vegades. En partits grans, com el Derbi o la Copa, ja es dona per fet que hi haurà afició, però vull destacar als qui no hem deixat d'animar en partits molt menys mediàtics. La mitjana d'assistència aquesta temporada en els partits de lliga regular ha tornat a ser més alta que les anteriors (cada partit ja sempre per damunt de les 2.000 persones), fet que demostra que el creixement exponencial és evident.

De tots els partits de casa, em quedo amb un moment que ara considero molt important: l'afegit contra el RCD Espanyol B. El partit anava 2-1 i l'àrbitre va afegir 5 minuts. Era un moment de partit en què el CE Europa estava patint molt i, en aquest moment crític en què calia conservar els 3 punts, el camp sencer vam cantar T'estimo Europa durant els 5 minuts que va durar el temps extra. Aquell dia en què l'equip anava molt apurat, l'afició vam donar l'energia extra per mantenir el resultat.

Pel que fa als partits grans, també s'ha crescut i cada temporada hi ha més sold out que en l'anterior. Aquest any, a banda del Derbi, hem pogut gaudir, a més, de dos partits de Copa, que han anat molt bé perquè el club pugui fer més calaix de l'habitual.

I un tema a banda són els desplaçaments. Feia moltíssims anys que no hi havia desplaçaments tan bèsties, un nou factor que corrobora el gran moment de fidelitat i creixement de la massa social que envolta el CE Europa. Em quedo amb dos moments: els 500 escapulats sota el diluvi a Olot, amb gol de Meshak al 84', i  i els 800 del Narcís Sala que, sota un tifo espectacular, van ajudar a resistir a l'equip per aconseguir un punt que, sens dubte, ha sigut determinant per assolir l'ascens.

Tifo al Nou Sardenya. Foto: Carles Viñas.

10- L'ascens i la celebració

Malgrat la solidesa que ha demostrat l'equip durant tota la segona volta, he d'admetre que el partit d'Elx era el que tenia marcat en vermell i el que em feia més por. Sincerament, jo era dels que signava l'empat i em semblava bé jugar-nos el títol a casa, contra el Mallorca B. Però no va fer falta, ja que es va guanyar amb un partit molt similar al de Lleida (0-1, amb gol als primers minuts) i la UESA ens va donar un cop de mà punxant a casa contra el València Mestalla, un rival molt incòmode que probablement jugarà el play-off.

A Elx, un nou desplaçament massiu (tenint en compte la llunyania) va permetre una celebració sobre la gespa amb cara i ulls entre equip i afició, amb samarretes commemoratives, banderes dels Eskapulats, banys d'aigua/cervesa i estelades.

La festa grossa, però, va ser a la tarda. Durant el partit del filial, el camp es va anar omplint d'aficionats i, a les 19h, la celebració es va traslladar al carrer Camèlies, que va quedar tallat al trànsit espontàniament. Després d'una hora de càntics i d'espera, finalment tota la plantilla i cos tècnic van començar una desfilada improvitzada enmig de bengales i càntics. L'eufòria i la improvització la van escenificar els parlements d'Àlex Cano, Sergi Pastells i Alberto González, que sense micròfon i ajudant-se de l'arquitectura urbana per fer-se més visibles, van fer embogir la massa congregada a la rodalia del Sardenya.

Corteo amb pirotècnia als campions, recent aterrats d'Elx.

Epíleg: com hem viscut el CE Europa a casa