Porto gairebé tres mesos sense actualitzar el blog, però si som a 31 de desembre vol dir que toca fer un repàs a les lectures de 2025. Aquesta vegada, a més, faré un extra de pel·lícules i sèries, amb el meu top 3 en cada apartat. A nivell de lectura, clarament és un any que destaca per grans llibres de no-ficció i on la novel·la i el còmic han tingut menys importància. Anem per parts, doncs.
Novel·la
La millor novel·la que he llegit aquest 2025 ha sigut en català i, a més, la darrera guanyadora del Premi Sant Jordi. Sí, estic parlant de Somiàvem una illa, de Roc Casagran, un autor del qual he llegit força perquè m'agrada com escriu, el tipus d'històries que narra i la sensibilitat que transmet en elles.
També en català, tot i que és una traducció, és Intermezzo, la darrera novel·la publicada per Periscopi de l'irlandesa Sally Rooney. Un bon totxo (a partir de 500 pàgines ja se'n pot considerar) que, si bé en algun moment intermig em va costar, el desenllaç em va encantar.
A més, aquest any he llegit per primera vegada a Stefan Zweig, i he de dir que els dos llibres que he llegit (Por i Viaje al pasado) els he trobat entretinguts. En tots dos hi he trobat patrons comuns com la quotidianeïtat i les infidelitats.
No-ficció
Com he dit al principi, aquest any la no-ficció guanya per golejada; concretament, els llibres de ciències socials.
Pel que fa a la història, he llegit força obres sobre marxisme. El millor llibre de tots ha estat El sueño de Yugoslavia, de Jordi Cumplido i editat per Bellaterra. És una obra de referència sobre els 73 anys de vida de Iugoslàvia, si sumem els de la monarquia i els de la república socialista. S'estructura en 3 blocs: resistència (del 1918 fins a l'inici de la II Guerra Mundial), revolució (durant el conflicte) i estat (des del triomf partisà fins a la seva dissolució l'any 1992).
També he gaudit amb dos llibres menys exhaustius però molt divulgatius sobre els dos grans dirigents soviètics: Lenin: el hombre que cambió el mundo, d'Agustín Comotto; i Stalin y el estalinismo, d'Alan Wood. Tots dos són biografies breus que no aprofundeixen en gairebé res, però sí que repassen moments clau del mandat de tots dos.
D'un dels grans històriadors marxistes de referència, Eric Hobsbawm, he llegit Revolucionaris, un recull d'articles editat per Tigre de paper. El llibre s'estructura en 5 grans temes, dels quals destaco Comunistes, Anarquistes i Soldats i guerrillers. I d'un altre referent intel·lectual, Noam Chomsky, he llegit Sobre Cuba (del qual Vijay Prashad n'és coautor), també un recull d'articles i reflexions sobre la Revolució cubana i la resistència del poble cubà a les constants ingerències i agressions dels EUA durant 70 anys.
Quant als llibres sobre política, amb molta incidència del periodisme, n'he llegit un parell de destacables. Sobretot Cròniques colonials. Cròniques d'una ocupació, una antologia d'articles que va escriure Manuel de Pedrolo als anys 80, que ha rescatat Manifest i que sorprèn per la seva actualitat. La majoria dels textos parlen sobre la llengua catalana, però Pedrolo també desmunta cada un dels tòpics que l'espanyolisme repeteix des de fa dècades. El segon llibre que camina entre la política i els mitjans de comunicació és Enemigos íntimos, de Pablo Iglesias, on el conductor del programa La Base aprofita per disparar contra alguns personatges de l'esfera mediàtica espanyola.
Finalment, he deixat pel final un dels primers llibres que vaig llegir el 2025 i que em va semblar una meravella: Malismo, de Mauro Entrialgo. L'autor és conegut sobretot per la seva vessant d'historietista on, en sèries còmiques com Ángel Sefija, fa reflexions francament interessants. En aquesta obra, però, abandona les il·lustracions i en format assaig reflexiona sobre el prestigi que dona fer el mal avui en dia, incidint en l'àmbit de la propaganda, la política, la religió... Un llibre curt, lleuger i molt recomanable.
Còmic
A l'inrevés del que m'ha passat amb la no-ficció, 2025 és un dels anys on menys còmics he llegit, ja que no he trobat res que em cridés massa l'atenció. En destaco tres que sí que m'han agradat.
El primer, Pepín y Olivia, el vaig triar perquè ho he llegit tot de Camille Jourdy. En aquest cas són histories breus i boniques que segueixen un fil conductor, dos germans.
El segon és una adaptació del llibre més llegit de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen. En destaco unes bones il·lustracions i que es llegeix ràpid.
Finalment, el tercer còmic és Ejaculant diarrea, del gran Roger Peláez. Humor surrealista portat a l'extrem, amb components elevats de cultura underground i sexe. Cada pàgina és un acudit, i n'hi ha més de 200. Un còmic per gaudir-lo.
Extra: pel·lícules
No other land. Poca cosa cal dir de la guanyadora de l'Oscar al millor documental. Mostra l'ocupació sionista de Palestina en primera persona. Concretament, des de l'òptica de Basel Adra, periodista resident al territori ocupat de Masafer Yata (Cisjordània), que constantment pateix abusos de colons i militars sionistes. Ideal perquè la vegi aquella gent que creu que "la guerra" va començar l'octubre de 2023 i que es limita al territori de Gaza.
Kneecap. També poca cosa a dir, perquè ja vaig dedicar un post sencer al grup de Belfast. A nivell de valoració, és la pel·lícula amb la que he gaudit més aquest 2025. Referències polítiques, lingüístiques i històriques inacabables i un ritme trepidant.
Cónclave. Una altra peli que vaig gaudir, sobretot perquè la vaig veure el dia després de la mort de Bergoglio i el tema estava fresquíssim. Sempre m'han agradat les trames sobre intrigues vaticanes ben fetes, i aquesta ho és.
Extra: sèries
Twin Peaks. L'any en què ha mort David Lynch ha sigut l'any ideal per començar una sèrie que fa anys que volia veure, però que m'espantava una mica (tant per la temàtica paranormal, com per la llargada). Estic content d'haver-m'hi atrevit, ja que he vist poques coses millors que Twin Peaks. No cal dir que la sèrie donaria per dedicar-li un post exclusiu. Però per resumir: la primera temporada (8 capítols) té un ritme espectacular, t'atrapa i te la cruspeixes en un moment. En canvi, la segona em va costar més; primer, perquè a partir de la resolució del cas Laura Palmer, l'interès disminueix. I segon, perquè els elements sobrenaturals guanyen molt més protagonisme i fa que la narració es compliqui considerablement, concloent amb un episodi final surrealista. En global, però, és una obra mestra.
La casa nostra. Ja era hora que TV3 apostés novament per una sitcom. La clau és gaudir-la sense voler-la comparar amb Plats bruts, malgrat les semblances que s'hi puguin trobar. A mi m'ha convençut, ja que té els elements que espero d'una comèdia de situació: humor fàcil, gags constants i localitzacions quotidianes com dos pisos i un bar. El millor personatge, de lluny, és el de la propietària del bar, la Candela. Espero que el 2026 ens porti la segona temporada.
Nuremberg (2000). És una minisèrie de només dos episodis, però enmig de les infinites produccions que s'han fet sobre el nazisme, aquesta que se centra exclusivament en el judici a 21 dirigents del III Reich m'ha semblat força fidel a la realitat. És una sèrie que podria recomanar a algú que vulgui estudiar aquest tema, ja que el component fictici és força discret. Potser hi té a veure que sigui una producció canadenca i no dels EUA. No és una meravella, però és interessant.
Per acabar, deixo aquest fil on he anat penjant els llibres, els còmics, les sèries i les pel·lícules que he llegit i vist aquest 2025. Bon inici de 2026 i que aquest any ens porti bones lectures!
Añadir comentario
Comentarios